L`autoritat, les normes i el procés d`aprenentatge

Conferència a l´Escola “Schola” / Rubi
10 de Decembre 2002


Introducció



Els canvis que s’estan produint en la nostra societat, tant tecnològics, com socials i demogràfics, incideixen en els costums, les relacions i els pensaments. Són canvis que haurien de facilitar la vida quotidiana dels individus, però la mateixa rapidesa i complexitat que presenten, així com els interessos la comercialització que els acompanya, no faciliten que estiguin al servei d’aquests objectius, sinó sovint tot al contrari.



Aquesta situació propicia en l’escala de valors: competitivitat, individualitat, diversió com a fugida , acció en comptes de reflexió;( en els adolescents) accentuant-se el consum com a realització personal, amb la consecució immediata dels desigs, propiciant l’exigència de satisfer una elevada demanda de coses materials que passa d’exigència individual o familiar a social, difícil de trencar per uns pares.



Aquests canvis afavoreix uns pares molt ocupats sense temps material ni mental, per dialogar amb els fills, per conèixer i entendre les seves necessitats, acompanyar-los en el seu procés maduratiu i per gratificar-se amb la seva creixença



La relació afectiva es veu mediatitzada per l´intercanvi material, cosa que no satisfà ni a pares ni a fills.



Pensem que la funció parental de donar confiança, tan necessària, està mancada per aquesta poca disponibilitat que tenen els pares, i en els pitjors dels casos, hi ha pares que deleguen a tercers la seva funció (escola, professionals “psi”, etc.



També ens trobem que la immediatesa i complexitat pròpia del moment social actual porta a la dificultat de posar límits, d’instal•lar normes, tant quan es posen i es volen resultats ràpids, com quan no es posen, perquè en el context descrit també es fa difícil frustrar els nens i adolescents, ja que sovint implica la pròpia frustració dels pares.



1er.- Les dificultats en els aprenentatges( d´interioritzar )de les normes



En l’actualitat l’autoritat te mala premsa; no hem de confondre la idea d’autoritat amb la idea d’autoritarisme, ni amb la rigidesa, ni amb el ser inflexibles



Els pares sovint diuen que son amics dels seus fills, que son “col•legues”.



Com pot un amic o un col•lega instaurar una norma? No és possible



Un pare, una mare poden voler aconseguir una bona relació amb un fill, axó és una cosa molt diferent a la de ser un amic o un “col.legui” com diuen algunes persones.



Les normes, els límits han de ser instaurats per algú que tingui una autoritat cap el fill, les figures primordials, les figures principals que han d’arribar a aconseguir instaurar-les son el pare i la mare.

Un pare i una mare que han decidit tenir un fill, assumeixen unes responsabilitats que seran vetllar per la cura física i psíquica del fill.

Ser pares no és una tasca fàcil, molts pares em diuen: “ningú ens ha ensenyat a portar a terme aquesta tasca”, si, és veritat; però això no ens eximeix de la nostra responsabilitat.

A un fill li cobrim les necessitats del menjar, dormir, neteja, etc., però també li hem de cobrir unes altres necessitats que son tant importants com aquestes, com son, donar-li unes pautes, unes normes que el beneficiïn en la seva salut mental.

Aquesta tasca, no es fa amb un dia, és un procés que es va assolint en el temps, un nen no pot interioritzar una norma/límit en un dia, necessita tot un temps, ho podem situar des del moment de néixer fins els 6, 7 anys, per desprès mantenir-les amb serietat i carinyo, es a dir consolidar-les



Les normes no s’aprenen, s´interioritzen.

Com s´interioritzen? a partir que hi ha un adult en relació a un infant (sque vetlla perquè un nen funcioni o es comporti d´una determinada manera. Aquests “vetllar” o “estar alerta” permetrà que el nen faci seva, interioritzi una determinada forma de comportar-se, una determinada forma de situar-se davant les persones, les situacions, les coses, es a dir, el que estarem construint, és una llei interna que permetrà al nen sentir-se tranquil, segur; aquesta manera d’estar al món, es manifestarà en el seu comportament cap a si mateix i els altres i en la seva conducta .

2.- Importància de posar límit
Vostès es preguntaran: per què es tan important posar límits? Es que sense normes no podem funcionar bé?

D’entrada i de manera categòrica podem respondre: és del tot necessari, i sense elles no podem funcionar bé.

Per què? Un nen quan neix s’integra en un món social, primer és la família, per desprès cap els tres anys, el món escolar, preescolar i desprès l’ensenyament reglat. Aquesta integració requereix d’unes eïnes, d’uns recursos personals que el nen ha de tenir assolits i que sense ells aquest nen no pot integrar-se en un entorn social, com tampoc pot aprendre.
L´ esser humà, al nàixer, s’introdueix en un camp simbòlic que és el camp del llenguatge i de la paraula que li serà transmesa a partir del pare i la mare. En aquesta transmissió a part de paraules, també li transmetrem afectes, sentiments, com també, les nostres pors, angoixes, inquietuds, inseguretats…. Es inevitable, passa a tots els pares, ningú queda exclòs.



El pare i la mare son persones, home i dona, que tenen la seva historia personal, subjectiva; com també, es troben immersos en les paradoxes de la societat on viuen, aquesta història personal i l´entorn social marquen la manera d’educar un fill.



Els límits, les normes son un tipus de llei que regula les pulsions i els malestars que tot esser viu te quan neix, i fa de separació entre aquest gaudi o malestar que tot esser viu pateix i el seu desig per les coses que l’envolten i pot introduir el desig d`aprendre.



Les normes, els límits, son importants perquè fan de separació, deixant d’una banda el malestar i per l’altre, els desigs de la persona, afavorint la seva salut mental, i el desig d’aprendre

3.- Inter-relació educativa familia – escola
Existeix un cert consens en aquests moments en considerar que l’escola es troba fortament influenciada pels canvis que estan succeint en la societat i en les famílies i aquests canvis posen a prova les capacitats de l’escola per donar resposta adequada a les noves demandes que se li fan.



Les famílies valoren positivament la tasca feta per les escoles, però, en ocasions hi ha poca comunicació i /o interrelació entre els pares i l’escola.



En l’actualitat es detecta un canvi de tendència, es veu més l’escola com un servei i com un dret. Hi han famílies que exigeixen a l’escola allò que ells han deixat de fer, passen la responsabilitat a l’escola. Avui dia es qüestiona l’autoritat del mestre, les decisions que prenen, … inclús, en casos extrems, projectes escolars e inclús la seva professionalitat.



Educar, no és una tasca fàcil, ni per uns ni per els altres; inclús diuen que és un impossible, però, es cert que els nens d’avui son els homes de demà, i hem d’ajudar-los a creixa.



Els pares hem de pensar que l’escola no pot fer mai alló que nosaltres hem de fer. L’escola donarà coneixements, valors, afiançarà les normes donades per la família, ajudarà a la integració del nen, afavorirà el món de relació, però no pot instaurar el que han d’instaurar els pares



És fonamental la col•laboració, la comunicació entre pares i escola, és un treball a dues bandes, és una xarxa que ha de contenir i sostenir el creixement dels fills

Per acabar, voldria dir que tot axó que els professionals que treballem amb nens i adolescents, diem, a l’hora de la pràctica no es tant fàcil. Som essers humans que sentim inseguretats, angoixes, i tantes altres coses que ens dificulten a l’hora de posar en pràctica tot això que ens diuen.



En ocasions ens sentim sols i desconcertats davant d’una missió tan important com és educar els nostres fills, i es converteix en una “missió impossible”



Us animaria a crear espaïs de reflexió de pares, espaïs de discussió, compartir les inquietuds que com a pares sentiu, les paraules d’altres pares que es troben en situacions com les vostres us poden donar idees i reflexions que fins aquests moments no havíeu pensat.



Gràcies a tots per escoltar-me.

La hiperactividad con déficit de atención

Definición general: La hiperactividad és una dificultat que no permite a una persona parar durante un tiempo determinado y centrar su atención delante de una tarea concreta.
En el niño, altera su posibilidad de centrarse en sus tareas de aprendizaje escolar con las consecuentes dificultades escolares que le comporta.

En la infancia, no se define como un trastorno de aprendizaje, se valora como un trastorno de conducta.

Se presenta: “hiperactividad con déficit de atención con comportamiento perturbador”, puede ser de tipo combinado: hiperactividad y no centrar la atención.
con predominio del déficit de atención
predominio hiperactivo-impulsivo,
conducta desafiante,

Edad de aparición

En ocasiones puede aparecer en el sexto u octavo mes, al comienzo de los primeros pasos del niño, pero bàsicamente se detecta en la entrada del niño en el àmbito pre-escolar/escolar, entre 5 y 7 años

Predominio

Predomina en el sexo masculino 59,7% y un 40.3% en niñas (M.Berger)

Cómo se presenta?

Una hiperactividad motriz, el niño se mueve constantemente, es torpe en sus movimientos, es torpe en la motricidad fina, se levanta constantemente en clase, en las comidas, habla sin parar, le resulta dificil conciliar el sueño,..

A nivel psíquico, presenta trastornos de atención, no puede centrarla el tiempo suficiente para asimilar un tarea determinada, se cansa con mucha facilidad, va de un tema a otro, en los juegos se aburre muy rápidamente, no se puede dar el tiempo suficiente para dar una argumentación , la respuesta es “no se”

Habitualmente estos niños son enviados a consulta por dificultades de aprendizaje, no aprenden los objetivos escolares que por su edad y curso habrian de acceder.

Otras dificultades que puede manifetar un niño que “no para”, son dificultades de integración en el grupo, en la relación con el otro, son niños impulsivos que resuelven sus conflictos con impulsividad y a veces con una agresividad más elevada de la habitual, estas situaciones los puede llevar a ser rechazados de su entorno tanto escolar, como familiar, en ocasiones.


Tratamiento

Este tipo de trastorno puede ser tratado:
1.- Tratamiento psicoterapeutico con el niño donde pueda poner en palabras, sea mediante el juego, el dibujo, la escritura, en la relacion con el terapeuta, su mundo de fantasia. Crear un espacio para poder expresar su malestar.
2.- entrevistas con la familia, espacio que permite la expresion de las inquietudes que los padres puedan sentir frente la situacion.
3.-orientaciones a la escuela para acceder al trato con estos niños y una buena integracion en el grupo
3.- En casos extremos y despues de una valoracion diagnostica, se puede complementar con una medicacion controlada por un psiquiatra infantil